Publicitat

dilluns, 22 d’abril de 2013

Una finestra al món


Avui fa un any vaig obrir per primera vegada aquesta finestra. La veritat és que no sabia què hi havia ni qui estava al darrere, però em va semblar il·lusionant veure que algú, per fi, s'atrevia a donar veu a un poble, a fer-se ressò del sentiment i l'actualitat i a crear un espai nou on tothom tenim cabuda.

La vida dels marenyers i les marenyeres s'obria davant els ulls del món mitjançant les paraules, les imatges, els sons. Aparegueren, llavors, els somnis que sentim amb els ulls tancats, la memòria col.lectiva, els pensaments unitaris i els discordants; aparegueren les creacions d'artistes locals, les iniciatives populars, les reivindicacions d'identitat, els records d'infantesa, les persones que ja no estan, els amics de sempre.

A través de la xarxa sorgia un moviment, inconscientment solidari, capaç de fer que ens apropàrem persones de diferents edats i maneres de ser, que donàrem opinions o recolzament a causes comunes, que ens assabentàrem de fets quotidians. El món apareixia a través d'aquelles ventalles obertes enxarxant-nos en una afinitat comuna, malgrat les distàncies personals i físiques.

La finestra del poble s'obria perquè el món vegés també qui érem aquells que, d'una o altra manera, allí estem. Escriure el que es pensa i/o se sent, és una manera de fer present allò que mai es diu, de reivindicar la necessitat de comunicar, de no oblidar. Les paraules no tenen mesura de temps ni d'espai. Les paraules no sé si tenen voluntat, però sí que tenen ànima. Escriure és un fet pràctic ja que la memòria és molt insegura i també subjectiva. Té un codi propi per triar allò que vol recordar i allò que vol oblidar.

Des d'aquest Diari es pot escriure contra els convencionalismes, contra el dolor, les repressions morals i físiques, contra la por. Es pot escriure també per fer menys evidents les diferències, per deixar constància del temps en què vivim, per apropar les inquietuds, per estimar més i millor, per aclarir el que es pensa i no sabem com canalitzar. Es pot escriure i llegir, encara que passe el temps, i fins i tot, per evitar que passe massa ràpid; per guardar les paraules o fer-les presents.

El Diari, aquest any, s'ha convertit en el nexe d'unió imaginari de generacions que han seguit camins diferents i que habiten en cases diferents. Ha estat, sense cap dubte, la finestra a través de la qual, quasi diàriament, hem mirat molts per trobar-nos, per parlar com qui ho fa al bar del cantó, per sentir allò que batega insistent i va coent-se. Davant un café, o una cervesa, hem vist com passaven esdeveniments o ens cridaven per formar part d'altres...

Avui, que ja fa un any des d'aquell dia que vaig aguaitar a aquesta finestra, vull fer un reconeixement públic, perquè ja el conec, a qui està darrere de tot açò, a qui ha fet possible que un projecte seu ens il·lusione a tots. Un reconeixement per les bones intencions, per la dedicació, per obrir portes i finestres i deixar que entrara a les nostres vides una glopada d'aire fresc.

Gràcies, Benja, per ser el capità d'aquest vaixell, que ens porta, cada dia, a terres noves o ens trasllada en la memòria a terres antigues i estimades.. Esperem, com deia Llach, “..que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences...”.

Per escriure sempre hi ha motius. Des d'aquí t'anime a seguir fent-ho amb el mateix entusiasme, i com sempre a viure... i a continuar escrivint la vida.

Alícia Sapiña

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tot aquell comentari que continga insults o males formes serà esborrat.